dimarts, 18 de desembre de 2012

UNA CASTANYERA



Hi havia una nena que volia ser castanyera i no podia perquè era massa petita, nomes tenia dos anys i parlava una mica malament. Ella només sabia dir ``castanyera´´ i altres poquetes coses més.
Un bon dia va dir:
- Si no puc ser castanyera seré una pobra nena que no pot fer res.
Llavors  va estar pensant i pensant, però no se li ocorria res. Com que s’avorria molt va dir:
- Saps què? Em quedaré estirada al sofà i així el pare i la mare em veuran i diran “Què et passa?”
Així ho va fer i s’hi va estar dues hores, però com que no li deien res se’n va anar al bosc a buscar castanyes. Allí no en trobava cap ni una i llavors tornà a casa a dir a la mare:
- No trobo cap castanya!
I se’n va tornar al bosc, però un altre cop no en va trobar ni una.
Quan va tornar a casa un altre cop li va dir:
- Mare!!!! No n’hi ha ni una!!!
- A veure si t’hem de posar ulleres!?
La nena li va dir que no.
- Doncs no pot ser! T’acompanyaré al bosc.
- D’acord, mare!
I se’n van anar les dues juntes.
Quan van arribar al bosc, la nena li diu:
- Veus com no n’hi ha ni una?
La mare li va dir:
- Segur que n’hi ha, però jo no les veig. Haurem d’anar a l’oculista.
Però ja s’havia fet fosc i van tornar a casa.
A l’endemà se’n van anar a l’oculista totes dues amb el seu cotxe màgic. La nena, com que era tan petita, no sabia que tenien un cotxe màgic. Van arribar just quan hi havia molta cua. Havien d’esperar tres hores i mitja. Llavors van anar a prendre un cafè i un dònut i van  buscar un altre oculista. En aquest quedaven vuit nens i sol faltaven tres hores  per que tanquessin. Van arribar justes al final. L’oculista li va preguntar:
- Què et passa?
La mare li va dir:
- És que no veu res la meva filla Maria. Crec que li hem de posar ulleres.
- Ara la mirarem. Veus aquest dibuix?
- No, no el veig.
- Doncs aquesta nena ha de portar ulleres.
- T’anirà molt bé –va dir la mare.
- Mare, és que els companys de la classe s’enriuen de mi.
- No et preocupis. Ja veuràs que al final tots s’hi acostumaran.
- Llavors, podré ser castanyera?
La Maria es va posar a saltar d’alegria i ja no va pensar més en les ulleres.
Conte contat, ja s’ha acabat.
Nuria  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada