L'ENFADAMENT

Hi havia una vegada una reunió on els pares estaven fent pregària i els fills estaven jugant.

Hi havia una nena que es deia Nayara i una altra que es deia Xenia.

La Xenia volia jugar a corda i la Nayara volia jugar a ping-pong, i s’enfadaven.

Aquell dia la monitora, que es deia Núria, els va dir:

- Mireu, si jugueu primer a corda i després a ping-pong, així jugareu a les dues coses.

I així s’ho van passar molt bé!

Núria

ELS ESQUIROLS I L'HIVERN

Hi havia una vegada una família d’esquirols, i era hivern.

Estaven hivernant i es van despertar els pares perquè tenien gana.

Se’n van anar a buscar menjar però com que no en van trobar se’n van anar a casa d’uns amics a buscar-ne.

Aquells els en van donar una mica, però els seus fills es volien quedar a sopar.

Al final es van quedar a sopar i s’ho van passar molt bé. Després se’n van tornar a la seva casa.

Faltava poc per l’aniversari dels tres bessons. Es van reunir tots en un parc. Els nens estaven jugant i els pars pensant el regal i van dir:

 - Adeu! Que ja ens n’anem a casa!

- D’acord, mare.

I se’n van anar tots a casa seva.

Van sopar i se’n van anar a dormir, però l’endemà ja era primavera i era el seu aniversari.

Ho van celebrar en un parc i els van regalar una entrada per cadascú d’ells, i s’ho van passar molt bé.

Núria

EL SOL I ELS DIES DE LA SETMANA

Avui és diumenge,

i el sol parpelleja.

Demà serà dilluns,

i el sol perdrà la llum.

Dimarts,

el sol fa un pas,

i els dimecres

les tardes són fresques.

Quan el dijous passa,

el divendres s’atansa.

El sol és feliç

quan el cap de setmana

arriba tot seguit

                                                                                            Núria H.

EL MEU MILLOR VIATGE A NÚRIA

L’estiu passat vam anar a la Vall de Núria. Hi vaig anar amb els germans i pares. Vam estar en un alberg de muntanya que tenia moltes habitacions. Estava tan alt que hi havíem de pujar amb telefèric.
Un dia vam pujar al Pic de l’Àliga i l’endemà vam pujar al Puigmal. El paisatge era molt bonic i hi havia vaques. A vegades es posava a ploure i feia 20 graus i una miqueta de sol. Nosaltres havíem d’anar vestits com els de la muntanya. També vam veure un gos de neu, va ser molt guai!
El dia que ens n’anàvem vam passar per una botiga on hi havia coses de la Vall de Núria. Si et deies de nom “Núria” et feien un descompte, però t’havies de fer un carnet.
Aquest viatge s’ha acabat.

Núria H

ESTIMADA CLARA

Estimada Clara:

Hola Clara. Un dia vaig anar a patinar sobre gel i m’ho vaig passar molt bé.

Te’n recordes quan menjàvem cordes? Clara, segur que  t’ho estàs passant  molt bé.

Jo estic jugant a la tabled .

Ah!!!!!!!! He tret un deu en l’examen d’anglès.

Alguna vegada has anat a Tenerife? Adeu, Clara,  t’estimo molt.

                   Núria H.

HE TROBAT UN ANIMAL

Hi havia una nena que es deia Núria i un nen que es deia Joan. Un dia anaven amb una amiga dels pares a dinar a casa. Sempre anaven en metro i l’últim tros anaven caminant, però aquest dia, arribant a casa, es van trobar un ocell volant pel menjador cap amunt, cap avall. Semblava que estigués espantat. Però, per on havia entrat? Potser havia entrat per alguna finestra o inclús per la xemeneia.

Van pujar al pis de dalt de tot i van obrir les finestres, i encara no va sortir. Com que encara no sortia, ells se’n van anar a dinar.

Al final va sortir. Va sonar el telèfon i el van agafar, i van preguntar qui era.

-         Sóc la vostra àvia i us vull preguntar si hi és el Miquel.

-         No hi és, àvia.

-         Posa’m amb la Núria, doncs.

-         D’acord!

-         Que vols, àvia?

-         Vull unes polseres. Que les tens tu?

-         Si àvia, te les portaré demà.

Núria HERNANDO

LA BRUIXA I L'ANIVERSARI

Hi havia una vegada una bruixa que era molt dolenta. El vestit que portava era vell. Tenia els ulls un de cada color i anava descalça, amb el cabell arrissat. Ella vivia en un castell. El castell era gran i era vell.

Un dia la bruixa se’n va anar a comprar amb la seva escombra màgica i va veure els seus amics  esquelets. Un es deia Carpi, un altre Torqui i l’altre Susti, i eren tres germans. També hi havia els tres fantasmes que es deien Lustxi, Sami i Avordo, que estaven jugant.

Quan la bruixa se’n va a anar a comprar, va comprar xirimoia podrida i també tomàquets esclafats del cul.

Després va tornar amb els seus amics a jugar a fet i a amagar.

La bruixa era la que la parava i no els trobava. Llavors se’n va anar a preguntar i va preguntar a tots menys als que jugaven a fet i a amagar. Quan els va trobar els va portar a casa seva. Allí va deixar el menjar i va anar a fer la migdiada. Quan es va aixecar ja eren les dues del mati i va dir:

-         Avui és el meu aniversari!!!!! I si no hi ha ningú no podré celebrar-lo.

Es va vestir i va baixar al pis de baix. Quan va encendre els llums tots el amics li van dir:

-         Sorpresa!!!

I s’ho van passar molt requete molt bé.

Conte contat, ja s’ha acabat.

Nuria H.

UNA CASTANYERA

Hi havia una nena que volia ser castanyera i no podia perquè era massa petita, nomes tenia dos anys i parlava una mica malament. Ella només sabia dir ``castanyera´´ i altres poquetes coses més.

Un bon dia va dir:

- Si no puc ser castanyera seré una pobra nena que no pot fer res.

Llavors  va estar pensant i pensant, però no se li ocorria res. Com que s’avorria molt va dir:

- Saps què? Em quedaré estirada al sofà i així el pare i la mare em veuran i diran “Què et passa?”

Així ho va fer i s’hi va estar dues hores, però com que no li deien res se’n va anar al bosc a buscar castanyes. Allí no en trobava cap ni una i llavors tornà a casa a dir a la mare:

- No trobo cap castanya!

I se’n va tornar al bosc, però un altre cop no en va trobar ni una.

Quan va tornar a casa un altre cop li va dir:

- Mare!!!! No n’hi ha ni una!!!

- A veure si t’hem de posar ulleres!?

La nena li va dir que no.

- Doncs no pot ser! T’acompanyaré al bosc.

- D’acord, mare!

I se’n van anar les dues juntes.

Quan van arribar al bosc, la nena li diu:

- Veus com no n’hi ha ni una?

La mare li va dir:

- Segur que n’hi ha, però jo no les veig. Haurem d’anar a l’oculista.

Però ja s’havia fet fosc i van tornar a casa.

A l’endemà se’n van anar a l’oculista totes dues amb el seu cotxe màgic. La nena, com que era tan petita, no sabia que tenien un cotxe màgic. Van arribar just quan hi havia molta cua. Havien d’esperar tres hores i mitja. Llavors van anar a prendre un cafè i un dònut i van  buscar un altre oculista. En aquest quedaven vuit nens i sol faltaven tres hores  per que tanquessin. Van arribar justes al final. L’oculista li va preguntar:

- Què et passa?

La mare li va dir:

- És que no veu res la meva filla Maria. Crec que li hem de posar ulleres.

- Ara la mirarem. Veus aquest dibuix?

- No, no el veig.

- Doncs aquesta nena ha de portar ulleres.

- T’anirà molt bé –va dir la mare.

- Mare, és que els companys de la classe s’enriuen de mi.

- No et preocupis. Ja veuràs que al final tots s’hi acostumaran.

- Llavors, podré ser castanyera?

La Maria es va posar a saltar d’alegria i ja no va pensar més en les ulleres.

Conte contat, ja s’ha acabat.

Nuria