Hi
havia una vegada una noia que es deia Laura. Ella tenia una amiga que es deia Leonor.
La Laura tenia deu anys i la Leonor dotze. Les dues tenien també un amic que es
deia Mario, que tenia onze anys. Així que la més petita era la Laura.
Alguns
se’n reien d´ella i li deien “Nena petitona, nena petita!” fins que un dia va
dir “PROU!!!!!” I va anar cap a casa i li va dir a la mare: “Mare, uns nois en
diuen nena petitona”. La mare va respondre: “Però perquè t´han dit això?” I
ella contestà: “Perquè sóc massa petitona. És que no ho veus?”
Quan
va anar cap el col·legi una noia, que es deia Alba, li diu: “Mira qui ve, la
més petitona!” La Leonor li va contestar: “I què, si és petita? Què passa?
Nosaltres som els seus amics perquè ella ens va acceptar com nosaltres som”.
L´Alba
va pensar que tots tenim que acceptar com som, si som morenos, amb ulleres...,
i li va respondre: “Perdona´m! Em pots perdonar?” I ella va dir: “És clar que
et perdono!” I tots li van demanar disculpes i tots van estar en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada